Encara recordo aquell dia com si fos avui, però ja fa més de set anys que va passar. En aquells monents no pensava que seria l'últim cop que estaríem juntes.
Et vaig veure abans de marxar a l'escola, i quan vaig tornar, em van donar la notícia. Els primers dies, pensava que et trobaríem, o que l'endemà al matí quan em despertés obriria la finestra i et veuria allà com si no hagués passat res. Al llarg de les setmanes encara tenia l'esperança que algú ens trucaria per dir-nos que t'havien trobat, però no va ser així. No sé què se'n va fer de tu. Prefereixo no saber-ho, i imaginar que algú t'haurà trobat, i que seràs feliç a casa seva, que no pas saber que t'has mort atropellada, o que t'han raptat.
Però deixant de banda la tristesa, amb tu he viscut els millors moments de la meva infància.
Mai oblidaré el dia que et vam venir a buscar a Can Cargol. Tu tenies un o dos mesos. Com que la casa era a la muntanya, a la tornada cap a casa et vas marejar i vas vomitar a dins del cotxe. Recordo els dies que en Narcís, el director de l'escola, ens venia a buscar a mi i al meu germà, i ens acompanyava a tancar-te un altre cop al pati, perquè els pares no hi eren, i tu havies aconseguit obrir la porta del jardí, i ens venies a veure a l'escola.
Corries com una fera. Sovint et deixàvem a fora el cotxe perquè ens seguissis, i anaves més ràpid que nosaltres.
La sorpresa més gran va ser quan vam anar a França, a la comunió de la meva cosina. Prèviament t'havíem portat al veterinari perquè pensàvem que estaves prenyada, i ens va dir que no. I bé, tornant de la comunió, vam anar a casa dels meus cosins on hi eres tu. El meu germà gran ens va cridar emocionat, i ens va dir que havies parit, dos gossos, un mascre i una femella, en Bob i la Marley.
Aquells moments van esser molt bons, però també molt tristos.
No saps pas el que donaria per tenir-te a prop meu. T'estimo Leika.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada